Pacients oncològics ens expliquen la seva vivència emocional en el procés del càncer i els psicooncòlegs ho comenten al llibre Las emociones del cáncer, d’Ediciones Mayo, amb el patrocini de la SEOM_ Sociedad Española de Oncología Médica. Podeu consultar-lo íntegrament en aquest enllaç
Aquí us mostrem un petit extracte de l’experiència de tres pacients respecte a algunes fases del procés:
Diagnòstic:
Mireia: Vaig sentir molta por perquè era un canvi molt brusc, el passar de ser una persona sana a aquesta situació de malalta. Recordo la sensació de contraure’s l’estómac i tenir moltes ganes de plorar (…) També recordo que vaig començar a preguntar-me per què allò m’estava passant a mi, si jo havia tingut implicació en les causes …
Al principi no m’expressava amb ningú, no volia que ningú patís el que jo havia de passar i vaig tenir un problema greu d’insomni (…) Vaig recórrer a la Psicooncologia i vaig canviar el meu punt de vista sobre la necessitat d’expressar els meus sentiments…
Jaime: Em trobava tan bé que no tenia el càncer al cap, no existia aquesta paraula per mi. No era càncer el que jo tenia (…) Fins que no va passar almenys un mes, no vaig tenir clar que la meva malaltia, fins fa molt poc temps, era mortal…
Compartia amb la meva dona i amics el que calia, mai pensava en amagar res. Potser n’esperava alguns dubtes, però mai n’hi va haver. Crec que era per la manera que jo tenia d’enfocar el tema…
Tractaments:
Gabriel: És dur seguir un tractament tan rígid, amb químio cada setmana (…) pel què sigui acceptes el que et toca, però és molt dur amb 44 anys sentir que el cos se t’escapa, que tu no respons, que el cos va per una banda i la ment per un altre. Els episodis de cansament extrem són especialment durs (…) havent tingut sempre una vida molt activa, és molt dur haver de estirar-te tota una tarda perquè estàs fet pols…
La vida amb càncer:
Gabriel: Evidentment, jo tenia unes expectatives que ara no tinc. La naturalesa m’ha posat el punt final; abans també el tenia, però eren punts suspensius (…) tinc por al futur (…). En fi, que la vida és la vida i que duri tot el que hagi de durar i quan arribi caldrà posar-hi fi, però posar-hi fi no és fàcil …
Quan algú em pregunta què em passa, realment no sé què dir (…) he notat alguns canvis en els cercles socials …
Mireia: vaig arribar a tal nivell d’ansietat que tenia molta por de morir, i vaig començar a buscar informació per internet (…) Després m’he adonat que si tens dubtes sobre la malaltia no cal buscar informació per internet, sinó preguntar al metge (… ) i no deixar de fer-li preguntes fins que et quedis tranquil·la. I no tenir por a demanar ajuda psicològica, perquè de vegades et veus incapaç de controlar la malaltia …
Crec que el càncer encara no és gaire conegut ni acceptat. Sempre notes mirades, no despectives, però sí de curiositat o sorpresa, sobretot entre persones joves. I de vegades necessites unes paraules de suport, i no llàstima o compassió, que encara et fan sentir pitjor …
Jaime: Les meves filles i la meva dona ho són tot en la meva vida (…) sento que fins que no tiri endavant a la meva filla petita, jo no me’n vaig d’aquí …
El futur:
Gabriel: Abans prioritzava la meva feina perquè la societat ens porta a això i ara prioritzo les relacions personals..
Mireia: La malaltia en sí m’ha donat molta llibertat. Em va canviar aspectes de la meva vida, tot un camí que tenia ja fet (…) El càncer m’ha fet veure que la vida no està sotmesa a unes normes que s’estableixen (…) que tens, en definitiva, la llibertat de canviar. ( …) d’alguna manera m’ha proporcionat més qualitat de vida, més benestar, més gaudir de tot …
Jaime: He pres consciència que estem aquí de pas (…) Ara que estic bé m’he adonat que cal morir, encara que millor si és demà passat. A l’hora de fer plans, procuro no fer-los molt llargs (…) Ara estic preparat (…) entenc que me n’he d’anar…